Em dic Francesc de Paula Casas i Duran, fill d’ “Antoniu” Casas i Taxonera (1929-1988) i Rosa Duran i Lloret (1928-2019).
Vaig ser el tercer de 4 germans: l’Ernest (1957-2014), l’ “Arturu” (1958-2016), jo (1960) i l’Ignasi (1962). Vàrem viure una infantesa oberta i lluminosa, feliç, entre l’aprenentatge ben estructurat, però autoritari i violent, d’una escola del barri de la Salut i l’atenció amorosa i continuada dels nostres pares tant a la nostra llar com a Santa Helena d’Agell . Ells ens transmeteren valors ètics i religiosos així com la voluntat del coneixement i del saber. M’ajudaren a entendre, sense paraules, amb el seu exemple, el miracle indescriptible de l’estimar. I en ell la necessitat absoluta de l’amistat.
Jo hagués volgut ser veterinari perquè l’Ernest, el meu referent, estudiava a Saragossa per a ser-ho. Però limitacions econòmiques, també converses adolescents sobre com ajudar a les persones, em dugueren a estudiar Medicina. Matriculat l’any 1977 a la Universitat Autònoma de Bellaterra, amb certes dificultats i un any més del compte, em van dur, 10 anys després, a començar la meva formació en Oncologia Radioteràpica a l’Hospital de Bellvitge i a l’Hospital Duran i Reynals sota el mestratge dels Drs. Manuel Hernández Prieto (1936-1990) i Joan Pera i Fàbregas (1948).
Anys després, en diversos hospitals, amb diversos companys he anat fornint una carrera professional centrada en l’atenció als pacients afectes de càncer de pulmó i càncer de pròstata i principalment en la introducció i divulgació del coneixement científic i de col·laboració mèdica contra aquestes malalties. Una carrera professional que, si res no molt canvia, tancaré el 12 de setembre de l’any 2025, dies abans d’acomplir els 65 anys. No sense abans haver deixat inclòs, aquí mateix, aquest meu llegat oncològic.
Alhora, al llarg dels anys, l’escriure i el llegir i també la gastronomia, el seu gaudi compartit amb tots sis sentits (també l’equilibri ho és), han estat un complement indispensable per mantenir estable la meva balança emocional.
La meva vida personal, gràcies a Déu, s’ha vist beneïda per la dona, la companya, pacient, exigent, incondicional al meu costat i per un fill desconcertadament madur, intel·ligent i amorós. Finalment el cultiu de l’amistat que m’ha anat apropant i regalant la providència (diguem-li així), tot plegat, m’han permès superar immadureses i limitacions cap a les preguntes transcendentals que es fa tot ésser humà.
Aquí, trobareu bona part de les meves respostes a aquestes preguntes.